Conte premi Sambori_Alfons i Adrià Chardí_Versió final

HUMANS

Soc Roxanne Jean Stevens, però tot el món em diu Roxie. Tinc trenta-un anys i vaig nàixer a Roosevelt, prop de Nova Jersey. Vaig anar a una escola no molt lluny de ma casa i no vaig tenir cap problema acadèmic. Ara sóc processadora de textos i visc amb el meu home i el meu fill acabat de nàixer en una petita casa prop del centre. Quant al meu físic, tinc el cabell castany, els ulls verds i no sóc massa alta.

I aquest matí m'he despertat en una illa tota envoltada per la immensitat de l'oceà i ara no trobe manera d'eixir. No sé com ha passat, ja que em vaig gitar en el meu llit i hui ja no estava ni en ma casa, sinó en camp obert envoltada d'una vegetació poc pròpia de la nostra zona. Al costat m'he trobat una motxilla i un arc amb fletxes. Dins de la motxilla hi havia bosses de carn, fruita deshidratada i un matxet.

Què se suposa que he de fer amb tot això? Deixe que avance el dia, preguntant-me què faig ací i menjant alguna cosa de tant en tant; esperant que passe qualsevol cosa, ja que pareix que ací només hi soc jo.

Així ha anat transcorrent el temps i ara mateix, el tercer dia després de la vinguda a aquest inhòspit lloc m'he començat a quedar sense menjar. Per tant, el primer que he fet en alçar-me ha sigut aclarir-me les idees.

- Mantín la calma. On soc? No ho sé. Què faig ací? Tampoc ho sé. Què necessite? Menjar.

Agafe la motxilla, l'arc, les fletxes i el poc que em queda de menjar. A mesura que vaig endinsant-me en aquesta vegetació tan desconeguda per a mi, m'adone que cada vegada hi ha menys entrades de llum i els arbres es fan més alts i frondosos. De sobte sent un crit que em resulta molt familiar; no pareix el de cap animal, sinó el d'una altra persona. Vaig corrent cap al lloc d'on prové el so i descobrisc un home atacat per algú amb el mateix ganivet que em vaig trobar jo quan vaig arribar. El meu primer impuls és de separar-los, però just abans d'abraonar-me contra ells, una dona m'agafa pel braç i em tira contra el terra.

- Vine amb mi, hem de fugir d'ací.

No em deixa altra opció, per tant decidisc seguir-la. Caminem durant més de tres hores en direcció contrària d'on ens hem trobat aquelles dos persones. I quan ja no puc més li demane que ens asseguem i descansem una estona.

- Necessite ubicar-me, que acaba de passar? -pregunte sense moltes esperances que em conteste.

Aleshores, als dos o tres minuts em comença a explicar:

- Vaig arribar fa més de dos setmanes ací. Jo era una xica que s'apanyava com podia en un barri de Michigan a l'avinguda W. Warren. Em vaig criar com vaig poder fugint de malentesos i baralles. Era un barri no molt popular entre la gent amb diners, a causa del gran nombre de droga i armes que es traficaven per parcs i carrerons de la zona. Per tant, vaig haver d'aprendre a sobreviure com podia amb una mare viuda que no eixia de casa i un germà mort en el part -solta després d'un sospir-. Per cert, em dic Peyton i tinc dèneu anys.

Em quede una estona assimilant el que m'acaba de dir. Li ha passat el mateix que a mi, se l'han endut a la força de la seua anterior vida.

- Jo sóc Roxanne, però em solen dir Roxie, vaig arribar ací fa prop de cinc dies i pensava que ací no hi havia ningú fins fa poc més de dos hores.

- Roxie. Doncs jo sabia el mateix que tu fins que em vaig trobar a Carl. Ens vam ajudar i vam aconseguir aliments per als dos. També vam començar a pensar perquè ens havien dut ací i vam formular teories complicades i enginyoses. Però aquest matí ens hem trobat a aquell home. Carl m'havia comentat que fa temps ell va conéixer una altra persona; l'anomenaven l'esquarterador, ja que quan es trobava algú l'immobilitzava i dividia el seu cos en diferents parts. Per tant, el nostre objectiu era fugir d'ell i buscar aliment i lloc on resguardar-nos a les nits. Però ens va trobar. Tu ho has vist, ha agafat a Carl i li ha pegat un colp sec que l'ha matat a l'instant. Quan he sabut que ja no tenia res a fer he començat a fugir i t'he trobat a tu.

Estic començant a lligar caps.

- Aleshores hem de descobrir si hi ha més gent perduda com nosaltres. Hem de buscar provisions i investigar tota la zona -esmente per ordenar-nos les idees.

- Sí això hem estat fent. Però primer hem de descansar.

Busquem un bon lloc i dormim una estona fins que el sol comença a eixir per l'horitzó. Ja tenim les energies suficients per a seguir el nostre trajecte i avancem comentant qualsevol cosa entre nosaltres.

I així passen els dies, cansada de la monòtona rutina de sempre. Fins que el trobem a ell: un xiquet que aparenta poc més de deu anys, sense menjar i atemorit. Li donem refugi i part dels fruits que hem trobat pel camí. Està molt cansat i es passa un dia sencer dormint. Peyton i jo ens instal·lem en una cova i mentre el nouvingut es recupera busquem aliment. Ja estem més que abastides i podem sobreviure bé amb allò que tenim. Ens duem bastant bé i ens entenem com si ja ens coneguérem de tota la vida. El petit també s'ha recuperat, i una nit, mentre menjàvem una espècie de titot de la zona, comença a parlar.

- Soc Ayden, tinc onze anys i no sé on soc. Em vaig gitar en el meu llit amb mamà i papà a casa, però l'endemà ja no hi eren. Tenia molta por i fred i em vaig trobar una motxilla amb menjar. Vaig agafar el que hi havia dins i amb això vaig passar un dia. Però a la nit feia massa fred i gairebé no vaig dormir. Des que vaig arribar han passat tres dies.

Un altre com nosaltres, ja som tres persones en la mateixa situació, necessitem saber què fem ací. Decidim moure'ns de lloc i buscar encara més gent per anar creixent com a grup i protegir-nos entre nosaltres. Passem les nits com podem en refugis improvisats i de dia avancem i cacem per sobreviure.

Ayden no és massa útil per a aconseguir aliment, però és bastant intel·ligent i no fa falta dir-li les coses dos vegades. Però aquesta nit, mentre Peyton i jo parlem de les opcions que tenim per l'endemà, ens troba. L'esquarterador.

Passa tot molt ràpid. Li llença un ganivet a Peyton i es queda inconscient. Jo comence a esquivar-lo i cride tot el que puc. Aleshores, caic i ell s'apropa a poc a poc cap a mi amb la intenció de clavar-me aquell matxet tan afilat. Però Ayden agafa una pedra grossa i li la tira al cap. Tot seguit s'abraona damunt d'ell i el tira a terra deixant-lo inconscient. Aprofite per a anar corrent cap a Peyton i veig que té una ferida en el front, segurament causada pel mànec del matxet. Però no és massa greu. Peyton viurà.

Passe uns dies a l'espera que l'atacant i Peyton es desperten. Recorde a Ayden una vegada i una altra com ha sigut de valent, i no deixe d'agrair-li que ens ha salvat la vida.

Quan tots recuperen la consciència, ja han passat dos dies, Peyton ja ha tornat a la normalitat. Però a l'home el mantenim lligat en tot moment. Li preguntem a què es deuen els seus actes i per a sorpresa de tots comença a parlar.

- Em dic Christopher, tinc trenta-vuit anys i fa molt de temps que em van dur ací -comenta amb una veu impassible-. Jo era metge forense i treballava en una morgue. Un dia em vaig despertar i ja no estava en ma casa. Vaig començar a investigar el lloc i al cap d'una o dos hores algú em va atacar. Em vaig defendre com vaig poder; però va ser fàcil, perquè no podia ni mantenir-se en peu de tan dèbil com estava: el vaig aconseguir parar agafant-lo i estampant-lo contra un tronc. Va morir a l'instant. Però em va sobtar una cosa. El crani estava perfectament. Gràcies al meu ofici, sé que amb un colp com el que va rebre, hauria d'haver-se trencat o almenys fet malbé. Aleshores vaig decidir investigar per què seguia intacte. Vaig començar a forçar-lo més, però ni una rascada. I així fou quan vaig adonar-me que no era com tots els cossos amb els quals jo havia treballat. Després de la descoberta vaig anar a passejar per la zona i quan vaig tornar el cos del mort ja no estava. Va ser un moment de neguit i desesperació, ja que estava completament desubicat. Però al cap de dos dies vaig recuperar la serenitat i vaig sobreviure com vaig poder. També em vaig dedicar a investigar els cossos d'altra gent i vaig veure que tots eren iguals. I això fins que vos he trobat. Volia fer-vos el mateix, però, realment de què serviria? El resultat seria el de sempre.

Què ens acaba de contar? No pot ser. Què som sinó? Vaig a parlar amb Peyton i ens aclarim.

- Creus què té raó? -em pregunta tota astorada.

- No crec -responc poc convençuda.

- Aleshores què?

- Doncs no ho sé, crec que haurem de fer com si res.

Han transcorregut setmanes, potser mesos i Christopher s'ha tranquil·litzat. Tot segueix com de costum i ens hem instal·lat en una cova bastant resguardada. Però això no podia durar molt. Ens acabem de trobar a una altra persona, aquesta en bon estat físic i Peyton s'ha començat a alterar molt.

- Roxie, Roxie!!! Es Carl, t'ho jure, és el mateix que Cristopher va assassinar!

- Té raó -va afegir Christopher.

- Com? -els pregunte- no pot ser, esteu segurs?

- És de veres, no pot ser un altre, el reconeixeria en qualsevol lloc.

- D'acord, calma, seiem i ens ho expliquem tot.

Com que Carl? Però si va morir fa molt de temps, ho vaig veure amb els meus propis ulls!

- Sí que em dic Carl -diu sobresaltat el ja nou membre del grup-. Com ho sabeu?

- Vam estar una setmana junts, ens ho vam contar tot! Veritat que vivies a Florència, a Carolina del Sud. No em digues que no!

- Tens raó, però com ho saps? Si a tu no t'he vist mai.

- Clar que sí que m'has vist! Em vas donar aliment i em vas ensenyar a caçar.

- I com és que jo no recorde res d'això? Porte ací vora dos o tres mesos i no m'he trobat a ningú de vosaltres des d'aleshores.

- No recordes res perquè vas morir.

- I segons tu, què faig ací si vaig morir?

- No ho sé! -Peyton s'estava posant molt nerviosa.

- Tranquil·la Peyton, demà ja trobarem una explicació lògica a tot açò -solte per a intentar calmar els ànims.

Però eixa explicació mai arriba. Després de pegar-li voltes entre tots decidim que el més sensat serà investigar tota la zona i veure on estem. I així és com entre tots comencem a caminar en direcció al nord, per a arribar a la costa i seguir caminant pel costat del mar. Carl s'acobla bastant bé i entre els quatre adults ens coordinem amb facilitat i aconseguim tot el menjar i refugi necessari per als cinc. I transcorren els dies, caminant sense pausa però sense pressa, millorant la relació entre nosaltres. Tant, que crec que Peyton i Carl duen alguna cosa entre mans. De vegades isc a pegar una volta quan no puc dormir i aquesta nit he fet el mateix i els veig junts, crec que besant-se. Però m'amague i no han tingut temps per veure'm.

Al cap d'uns mesos ja hem arribat al punt de sortida. Tot segueix igual, som els mateixos i seguim ben alimentats. Però ara tornem amb un suport emocional què no teníem quan vam començar a pegar la volta. Ara, Carl i Peyton estan enamorats i hui ens ho han contat als tres. A tots ens pareix bé, ja que no considerem que això cause cap problema en el grup. Però a part d'això no fem més progressos. I la cosa no pot quedar així, per tant els dic que hem de parlar.

- No podem seguir així, el neguit em mata per dins i vull saber què som. Hem de fer alguna cosa.

- Podríem investigar més la zona -suggereix Cristopher.

- No serviria de res, trobarem el mateix que fins ara -puntualitza Peyton.

- Podríem investigar què hi ha més enllà de l'horitzó -proposa Ayden.

- No és una mala idea -comente.

- Hauríem de construir una barca -diu Carl.

I així pactem el nostre següent moviment. Construirem una barca, agafarem provisions i fugirem d'ací per descobrir que hi ha més enllà. Mans a l'obra! Amb les branques d'alguns troncs caiguts i unes cordes aconseguim, unes setmanes més tard i amb feina en equip, una barca decent per als cinc. No és massa gran, n'hi ha prou per a ficar-hi unes quantes provisions i sobreviure un temps a la mar. Quan trobem un dia assolellat i sense vent, comencem el nostre viatge. Els primers dies va tot perfectament, seguim avançant pel mar, però quan ja comencem a fer-nos a la idea de tornar passa allò que més temíem. Comença una tempesta. Apareixen grans ones que ens bolquen la barca. Aconseguisc agafar-me a alguna cosa, però ja no sé què passa després.

- Ja els hem rescatat de l'aigua. Hem enviat el vaixell salvavides i ja hem pogut comprovar que no els ha passat res. Els prototips estan perfectament i entre la tripulació es respira ambient de festa -li comenta una de les científiques al cap de projecte.

- Perfecte. Són com nosaltres, humans amb sentiments perfectament capacitats per sobreviure. Açò revolucionarà el món tal com el coneixem. A més, a causa de l'èxit del projecte, ja tenim un patrocinador més disposat a pagar milions per la causa.

- I ara què farem amb els que hem utilitzat per a la prova, senyor?

- No res, els lleveu els records que tinguen de l'illa i els utilitzarem per a exhibir-los.

- Ho comunique.

- Excel·lent.

Tot seguit el cap s'asseu a la cadira del seu estudi i pren tranquil·lament un café tot imaginant-se el seu futur fastigosament ric.